La paradoxa periurbana

DE MONTCADA A TIANA: SANT PERE DE REIXAC, SANT JERONI DE LA MURTRA I LA CARTOIXA DE MONTALEGRE

Una de les dicotomies que més funcionen en geografia és aquella que separa allò urbà d’allò rural: ja sigui per la realitat física, les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen o la mentalitat dels que hi viuen, ens entenem (ens hem entès) molt bé alhora de classificar els llocs entre els del món urbà i el rural, la terra alta i la baixa, a ciutat i a pagès. Darrerament, però, han anat guanyant pes nous termes (periurbà, parc agrícola o parc forestal) que reflecteixen noves realitats que no són ni plenament ni urbanes ni plenament rurals: terres agrícoles i forestals, però urbanament gestionades amb la figura de parc; indrets prototípicament rurals que, només passar la carena, es transformen profundament; o llocs de meditació i retir a tocar, com aquell que diu, de tres milions de persones.

Si camineu entre Montcada a Tiana, passant per Sant Pere de Reixac, Sant Jeroni de la Murtra i la Cartoixa de Montalegre, us adonareu tot seguit de què parlem. Sobretot perquè, en aquest entorn metropolità de mal definir, hi afegim encara un nou (fantàstic!) element: l’espiritual.

Perquè d’això anava: de visitar els tres punts de major significat religiós de la serra de Marina. Partint de Montcada fèiem primerament cap a Sant Pere de Reixac, església acarenada sobre el Vallès, abans parroquial i avui vinculada a Santa Engràcia de Montcada, i d’aquí, per carreteres i pistes entre suros, alzines i roures que reneixen ara que no els tallen, fins al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a la solana de la Serra de Marina. Passàvem després per l’Hospital Germans Trias i Pujol per, pujant per camins de sauló i arboç, arribar a la Conreria i la Cartoixa de Montalegre.

I tot plegat ens duia a aquesta paradoxa periurbana: saber-nos al costat mateix de Barcelona i caminar-hi, ben lluny, per camins veïnals; ataüllar el Vallès metropolità sentint parlar de Sant Joan i Sant Mateu; anar per carreteres transitades per adreçar-se al claustre més tranquil, al refetor més acústic; travessar un dels complexos hospitalaris més grans del país per, tot just després, caminar enlairats entre la verdor dels pins i la blavor del mar que engrandien el cor de Joan Maragall; i entre mig de tot aquest marasme de cotxes, cases, pedreres, cables, deixalles, gent, gentussa i gentola d’allò més variat, els únics cartoixans que queden a Catalunya.

Tiana és un bon punt final per aquesta sortida. Sense urbanitzacions aïllades, i amb un nucli històric consolidat i compacte que manté les traces d’abans, l’arribada des de la cartoixa es fa sense grans estridències. Venim de Montalegre, de visitar-hi la cel·la, ben real, d’un monjo, escoltar-ne la vida quotidiana, palplantar-nos davant el petit cementiri cartoixà, passejar-nos per aquells dos claustres immensos ocupats per tot just deu (deu!) monjos per, finalment, assistir a les vespres.

De Montalegre dúiem contemplació, mesura, silenci, vespres, cel·la, refugi. Baixant a peu cap a Montgat travessem l’autopista metropolitana.

Castellterçol és Vallès?

DE SANT FELIU DE CODINES A CASTELLTERÇOL VIA CINGLES DE GALLIFA

Que la geografia física no determina la humana, i per tant tampoc el mapa administratiu, és cosa assumida més que menys per tothom. Com dir que el mapa comarcal no respon necessàriament a les planes, carenes i valls, sinó que, humà com és, obeeix una lògica que transcendeix de llarg els elements físics del territori. Bo i sabent tot això, però, la realitat no deixa de sorprendre quan hom se la mira de ben a prop. I Castellterçol n’és un bon exemple.